Reflexions de l’artista:

Aquesta exposició ha estat lenta a néixer –ja deu fer més de cinc anys que en vam començar a parlar, però les coses de la vida i de l’ofici ens han fet esperar fins ara. El temps que es dilata, però, permet de reflexionar, i crec que l’exposició hi ha guanyat. Com escriu la Marta:

Aquí miro d’ alentir el ritme, aturar-te del tot per entendre un poema visual que s’ ens escapa contínuament. Intentar entendre el passat fent presències dures, perdurables..i deu ens ha donat la memòria per fer crèixer roses al desembre.(…) Trobar el teu fil que et subjecta entre el cel i la terra, segur, subterràni, ple de coneixements callats.

El que hagués estat una mostra interessant de l’obra  de tres artistes treballant amb materials diversos ha esdevingut un diàleg, una reflexió a tres, sobre allò que les nostre mans fan dia rere dia i que tan bé descriu la Rebeca :

Busco las palabras y encuentro mis manos. Difícil explicar el sonido de campana de una piedra o el del martillo sobre el yunque. Cómo expresar el tacto del barro entre las manos o el  olor del carbón en la fragua.

Els materials son diversos, imposen les tècniques, ofereixen l’inabastable ventall de possibilitats.  Els tres estils son diferents, però els tres tenim en comú, em sembla, de no ser ideòlegs de l’art: no defensem un moviment ni ens definim contra un moviment. Creiem que les respostes es troben dia a dia al taller, mes per obediència als materials que volent manar-los.

I quins tallers: el meu un bosc de papers, gruixuts papers d’aquarel·la o primíssims papers orientals: fulles enormes o bocins que em resisteixo a llençar.

El de la Marta una muntanya sencera on es baralla afectuosa però enèrgicament amb  la fusta o la pedra, tallant minúscules ànimes o distribuint presències voluminoses (pedra, ferro, fusta) entre els pins:esperits guardians del bosc, protectors de mirada solemne o burleta, vagament inquietants.

La Rebeca també  lluita amb la pedra i el ferro al seu taller de Belltall, o modela el fang del que neixen cavalls, gossos, gent, quan no està pintant. Ben a prop, a l’Espluga de Francolí. al taller de forja del mestre (………) doma el ferro amb el foc, el plega, el colpeja amb el martell, dibuixa amb la cisalla…

Cisalla, pedra, paper. Com en el vell joc, no  és la oposició entre dos que importa, sinó reconèixer que el que ens fa fort davant de l’un ens fa febles enfront de l’altre:  com més prim el paper millor embolicarà la pedra, més fàcil el tallaran les estisores, les quals seran més efectives quan més afilat el seu tall, per tant més feble davant la pedra que fugiria del paper si pogués ser sorra. Es un joc que no s’acaba mai. És la nostra vida.

Perico Pastor                        Barcelona, tardor del 2019